Colaboraciones Literarias

CONTESTACIÓ A PEPE SEMPERE

ESTIMAT PRESIDENT I AMIC:
En el número del mes de setembre passat d’Harmonia em preguntares sobre Anacreont i la poesia anacreòntica i, molt encertadament, qualifiques el meu “Brindis del Fondellol” com a tal. En fi, tractaré de contestar-te sobre aquest tema. Això sí, intentaré ser breu.
Sobre Anacreont sabem que va nàixer a Teos, ciutat de la grega jònica, al voltant de l’any 570 a.C. De jove, va haver de traslladar-se a Tràcia, en concret a Abdera. Posteriorment retorna a la Jònia, a Samos, on va exercir com a poeta en la cort del tirà Polícrates. Després va estar a Atenes, al servei del tirà Hiparcus i quan va ser assassinat aquest es va refugiar a Tesàlia, on va ser hoste del rei Equecràtides. Es diu que va morir als 85 anys (vellíssim per a la seua època) i, segons conta la llegenda, engargussat per un gra de raïm. Va ser soterrat a Teos i va rebre honors pòstums a Atenes i a altres ciutats, o siga, que va ser molt viatger, a més de famós.
Sobre la seua poesia, dir que es conserven uns 206 fragments de la seua obra, la majoria citats per altres autors. Anacreont és un poeta del plaer i de la vida, i s’avança en certa forma a Epicur quan parla que els plaers cal conrear-los moderadament. Els seus poemes són un cant a l’amor, tant masculí com femení (no oblidem que l’homosexualitat i la pedofília eren molt ben vistes a les civilitzacions gregues antigues), a la beguda (i, en concret, al vi), al moment present “carpe diem” i al goig en general. Els seus poemes es declamaven en els banquets celebrats per hòmens, acompanyats de sons musicals (la lira és l’instrument per excel·lència), on intervenien poetes afamats (alguns cobrant pels seus poemes) segons la categoria i poder econòmic de l’amfitrió. En aquestes festives reunions es parlava de poesia, de filosofia, d’alegries, de batalles, d’història, dels avantpassats, de les victòries... i es gojava, que d’això es tractava.
Anacreont mostra desinterés pels problemes polítics, socials, filosòfics i religiosos; i, a més, no usa sentències ni recriminacions ni utilitza exemples morals. En fi, que és un poeta del goig, que ja és prou. Però millor que tant de parlar, tot seguit teniu una mostra dels seus poemes. Ans, però, també cal dir que va tenir molta fama a l’imperi romà i al Renaixement, tanta que hi ha una col·lecció de poesies titulades “anacreòntiques” que en principi foren atribuïdes a ell, però que hui es consideren espúries.
I sense més: “Oh, xicot,/que tens una mirada verge,/t’estic buscant/i tu no em fas cas./I és que no ets conscient/que ets l’auriga de la meua ànima.” O aquest: “Poltreta tràcia, perquè em mires/de reüll i, sense pietat em fuges/i penses que no sé res docte?/Tingues per segur que a tu molt bé/jo podria posar-te el fre,/i amb les regnes a la mà/donar volta als límits de l’estadi./Però ara pastures als prats/i jugues amb àgils cabrioles,/perquè no tens un genet/ expert en la doma d’egües.” O aquest altre: ”Llançant-me de nou la seua pilota de púrpura/Eros de cabellera daurada/m’invita a compartir el joc/ amb la xicota de sandàlies multicolors./Però ella, que és de la ben traçada Lesbos,/ la meua cabellera, per ser blanca, menysprea,/i mira, embadalida, cap a alguna altra.” O aquest: “Pels déus! Deixeu-me beure!/Beure sense interrupció!/Vull embogir!/Pren tu les armes, jo bec..!/Xicot, dus-me la copa./Si he de jaure a terra/és millor que siga embriagat que no mort.”
En la foguera, que, segons Demètrius Calcòndiles, van encendre els emperadors bizantins per destruir els poemes de l’Antiguitat va desaparèixer quasi tota la que es presumeix copiosa producció del poeta de Teos, però no la seua memòria.
Estimat Josep Sempere, ací tens la que vol ser resposta a la teua carta oberta. Deixe per més endavant, si així ho consideres, parlar-te de Lord Byron, un autor igualment fascinant.

J. Aznar
Desembre 2005